sábado, 24 de diciembre de 2011

SIMPLEMENT BON NADAL



El mundo sería más feliz
todos fueramos amigos.
Jugar todos juntos,
cantar todos juntos,
sería divertido.
El mundo sería mucho mejor
si no tuvieramos miedo
si sin tener que pedir perdón
pudieramos ser como somos.
El mundo sería más humano
si todos fuesemos hermanos
si nos cojieramos de las manos
como nunca lo hemos hecho antes.
En otro mundo
es el mundo que queremos
es el mundo que queremos
en otro mundo.

------------------

El món seria més feliç
si tots fòssim amics.
Jugar tots junts, cantar tots junts,
seria divertit.
El món seria molt mitllor
si no tinguèssim por
si sense demanar perdó
poguèssim ser com som.
El món seria més humà
si tots fòssim germans
si ens agafèssim de les mans
com mai ho hem fet abans.
En un altre món
és el món que volem
és el món que volem
en un altre món.


miércoles, 21 de diciembre de 2011

Rosmarinus officinalis "Romaní"


El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobre tot quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.
Etimologia
"Rosmarinus" es creu que va ser format del llatí per "ros" que significa "rosada" i per "marinus", "marí", ja que el romer és una planta mediterrània. Però actualment, es decanten per una altra interpretació, segons la que "ros" vindria de la veu grega "rhops" que vol dir "matissar" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic".
"Officinalis" prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals es a causa de l'ús habitual que se'n feia i actualment se'n fa a les oficines de farmàcia.
Distribució geogràfica i hàbitat
La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.
Pel que fa a la Península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja en alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. Als Països Catalans té una distribució general i molt comú al Principat, però rara vers els Pirineus.
El romaní creix en tota roca, encara que prefereix el caducifoli. En trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, molt comú en ambients d'ametllers. Com que és una espècie termòfila, no resisteix gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes tant humides com seques.
[modifica]Descripció botànica
És un arbust perenne i octubre aromàtic d'un metre d'alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades en forma de ramificació simpòdica i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l'anvers i blanc tormentós al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites ,com a molt de 3'5 cm de longitud, amb l'àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedícelada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins principis d'estiu, encara que pot estar florida tot l'any. El calze és bilabiat (amb dos llavis) i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d'una sola peça, fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.
Fulles
Aquest no és l'únic romer silvestre de la península. Hi ha altres més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies d'Almeria y Granada com el Rosmarinus eriocalyx Jord. & Fourr que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, Nöe, amb les fulles de marge dentat.
A Menorca existeixen les següents variants: romaní mascle (Ciutadella) i romaní foraster (plantat en jardineria a tot Menorca). A més a més hi ha una varietat endèmica que creix torta i més planera, força rara a l'illa, el Rosmarinus officinalis var. palaui. A aquesta varietat se la denomina amb els noms vernaculars de "romaní femella" o "flor revenial".
Gastronomia
Guisat de conill amb una branqueta de romaní
El romaní o romer planta s'utilitza tot sovint a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d'aliments. La seva fragància, però, és forta i intensa. Cal, doncs, dosificar bé la quantitat i emprar-lo amb moderació, evitant així que el seu sabor sigui dominant en el plat en qüestió.
Les fulles del romaní, tant fresques com seques, són emprades com a espècia per aromatitzar carns i aus. És especialment apreciat com a condiment de la carn de be, car li dóna un gust especial.
També serveix per condimentar sopes, preparacions a base de verdures i salses per acompanyar la pasta.
Una branqueta de romer fresc aromatitza olis i vinagres, donant un toc diferent i agradable que combina bé amb alguns plats i amanides. També hi han cremes amb aroma de romer que serveixen com a acompanyants dels plats principals o postres.
A causa dels seus efectes antioxidants, el romer és utilitzat en la indústria dels embotits.
El nèctar de les seves flors és excel·lent, el període de florida és molt llarg i atreu molt les abelles. Al Baix Maestrat i Montsià és molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral..
la planta de romer té grans quantitats de ferro, calci i vitamina B6. El Consell d'Europa[2] la ha catalogat com recurs natural d'alimentació i la FDA la ha incorporat en qualitat de suplement dietari.
Farmacologia
Part utilitzada (droga)
S'utilitzen les fulles fresques o seques recollides durant o després de la floració del romaní, també s'aprofiten les flors per les seves virtuts farmacològiques.
Composició química
Olis essencials (1-2'5%): acetat de bornil (1-5%), alfa-pinè (12-25%), alfa-terpineol(12-24%), borneol (1-6%),càmfora (10-25%), camfè (5-10%), eucaliptol (20-50%). També limonè, beta-cariofilè i mircè.
Diterpens (més del 4'6%): carnosol, epirosmanol, isorosmasnol, rosmaridifenol, rosmariquinona.
Àcids triterpènics (2-4%): àcid oleanòlic, ursòlic i els seus 3-acetil-èsters.
Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic (2-3%): cafeic, clorogènic, neoclorogènic, rosmarínic.
Flavonoides: derivats del luteol i del epigenol com: cirsimarina, diosmina, hesperidina, homoplantiginina, fegopolina, nepetina, nepitrina.
Alcohols triterpènics: alfa i beta-aminirina, betulòsid.
Elements minerals.
[modifica]Propietats farmacològiques
La gran majoria estan relacionades amb l'activitat de l'oli essencial. S'ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant (sobretot gràcies al carnosol).
Antigament també es tractaven amb romer alguns trastorns nerviosos; els metges àrabs, a l'antiguitat, empraven el romer per a tornar la parla després d'un desmai.
L'administració per via oral, també presenta una activitat diürètica.
L'aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romer, inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic (amb un 40-60% d'eficàcia).
Aquest oli essencial ha demostrat in vitro activitat espasmolítica i anticonvulsionant.
Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l'activitat circulatòria, sobretot a les extremitats inferiors, essent un bon cicatritzant.
També ha estat demostrat el seu ús en el tractament de l'alopècia.
El fum del romaní serveix com a tractament per l'asma.
El romer es troba incorporat a les farmàcies d'Alemanya, Anglaterra, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Espanya, França, Mèxic, Països Catalans, Portugal, República Txeca i Suïssa, entre d'altres.
Efectes adversos i tòxics
Si no es menja una quantitat exagerada de la substància, no té cap efecte tòxic conegut.
[modifica]Interaccions medicamentoses i contraindicacions
Hauran d'abstenir-se de la ingesta de romer les dones embarassades, ja que s'ha observat que és un agent abortiu i encara que no s'ha pogut demostrar, es recomana que pels seus efectes estrogènics i al ser un aliment amb factors medicinals, que se n'eviti de menjar durant el període d'embaràs i lactància.
Els pacients epilèptics i diabètics tampoc n'haurien de menjar.
[modifica]Usos medicinals
La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús de la planta en els següents casos:
Dispèpsies.
Anorèxia.
Artritis.
Artràlgies
Els preparats medicinal són variats, tant en funcions com en les seves formes. Alguns exemples són:
DRYNK (flascó per 120 g.) : Protector capil·lar.
LUBROL ( flascó-goter per 120 g.) : Digestiu, colerètic, espasmolític.
SEQUALS “G” (flascó per 130 i 155 ml): Shampoo antiseborreic.
TISANA Nº1 (paquet per 100 g.): digestiu hepàtic.
La ingesta de romaní es pot fer per diferents mètodes:
Droga triturada per a infusions.
Droga en pols
Extractes secs
Altres preparacions de galènica per aplicacions internes i externes
Aquesta planta s'ha utilitzat tradicionalment en la medicina popular com a remei, entre d'altres, per al tractament de les cefalees i del vertigen; per disminuir les molèsties musculars i el mal d'esquena, així com la circulació deficient i per les lesions cutànies. També com a estimulant dels cabells i per l'eliminació de la caspa.
Igualment s'empra per millorar la respiració durant els constipats, la grip o la sinusitis, i per “despertar” la ment.
Història
Xiqueta amb decoracions de romer al Almabtrieb a Vorarlberg.
Originari de la conca del Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més historia, a causa de les seves propietats medicinals, gastronòmiques, i aromatitzants formant part de la vida dels pobles mediterranis.
A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.
Va ser introduït cap al Nord d'Europa a través dels Alps pels primers monjos cristians, sent molt popular als jardins monàstics de tot el continent
L'oli essencial va ser obtingut per destil·lació el primer cop al 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull.
Amb fulles de romaní mossegades i mesclades amb sal li varen curar els cabrers a don Quixot la ferida que li havia fet a l'orella el biscaí, a la primera part de la novel·la de Cervantes.
La nissaga Romaní, família fabricant de paper, procedent de terres gironines que s'establí a Capellades en la dècada de 1620, en el segle XVIII va afegir a la seva producció una filigrana amb el dibuix de la planta de romaní.[3]
Als Alps es celebra anualment el Almabtrieb, vella celebració ramadera en la que es commemora el pas del ramat als pasturatges de muntanya.
A Gran Bretanya, els 11 de novembre es fan corones amb romer per condecorar als ex-combatents de les dos guerres mundials.
Altres usos
A causa de la seva característica fragància, és utilitzat en perfumeria. L'"aigua d'Hongria"[4] té com a principal component el romer. El romer també serveix per aromatitzar l'aigua del bany.
La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer peces de llaüts i altres instruments musicals.
El romer sempre ha estat una planta molt utilitzada i per això trobem gran nombre de referències sobre la planta en molts d'escrits. Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans d'albirar terra, reben la seva olor”.
Segons Pius Font i Quer: “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l'exterior s'utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com per tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa.”[5]
Tradicionalment s'acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant.
Paisatgisme
Ús com a planta ornamental. Romaní a un jardí de Las Vegas, Nevada.
Actualment el romaní és una planta d'interès paisatgístic que es fa servir com a planta ornamental als jardins de les urbanitzacions i jardins. És una planta ideal quan hom vol un efecte de "flora local" del Mediterrani i hom vol estalviar aigua, car és una planta elegant, agraïda i molt resistent que requereix poca cura.
Les mates de romaní queden força bé entre roques, combinades amb altres plantes del Mediterrani i al peu dels murs dels xalets. Als estats del sud-oest dels Estats Units (Arizona, Califòrnia, Nevada) el romaní forma part del paisatgisme conegut com a "desert landscaping".
Llegendes i supersticions
Segons una antiga llegenda la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd. Llavors, l'arbust va florir donant petites flors blaves.
També hom diu que el romer creixerà durant trenta-tres anys, fins arribar a l'edat que Crist va ser sacrificat, i llavors morirà. Aquestes llegendes, li han aportat un aire místic i noble a la planta.
Ha estat una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com a símbol d'amor etern, els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona nupcial.



Nom comú català : Romaní. Romer.

Nom comú castellà : Romero.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Nanofaneròfit.

Hàbitat : Abundant des de vora la mar fins a les muntanyes. Llocs calcàris

Usos i propietats : Afrodisíaca. Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal. Perfumeria. Usos simbòlics.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : El romaní és una de les plantes mediterrànies més conegudes per la tradició dels seus usos culinaris i medicinals. Les fulles són lineals, dures i amb l'anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques. Pot florir tot l'any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altre al principi de la primavera. Basta ensumar-la per reconèixer-la, les fulles tenen una semblança a Cistus clusii, però ni la flor, ni el color de les fulles, ni sobretot els seus olors tenen res a veure.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher
Herbario de plantas silvestres de Larousse
Las Flores de Parramon
Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary
Guía de árboles comunes de WWF España
Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.
La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.
La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.
Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.
Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.
Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.
Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/
http://www.floracatalana.net
http://bolets.uib.es
http://es.wikipedia.org/wiki/
http://www.unavarra.es/servicio/herbario/
http://www.anthos.es/
http://waste.ideal.es/
http://florademadrid.blogspot.com/
http://www.bioscripts.net/
http://www.asturnatura.com/index.php
http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/
http://www.floraiberica.es/


sábado, 17 de diciembre de 2011

A MI MANERA




Al final ja s'acosta
el esperaré serenament
ja veus que jo he estat així
t'ho diré sincerament
vaig viure la immensitat
sense conèixer mai fronteres
joguines sense descansar i
a la meva manera.

Mai vaig viure un amor
que per a mi fora, fora important
vaig prendre només la flor
i el millor de cada instant
vaig viatjar i gaudir
no sé si més, que un altre qualsevol
si bé tot això va ser
a la meva manera.

Potser vaig plorar, potser riure
potser vaig guanyar o potser vaig perdre
ara sé que vaig ser feliç
que si vaig plorar també vaig estimar
puc seguir fins al final
a la meva manera.

Potser també dubti
quan jo més em divertia
potser jo menyspreï
allò que jo no comprenia
avui es que signi vaig ser
i que afronti ser com era
i així aconsegueixi viure a la meva manera.

Perquè sabràs que un home per fi
coneixeràs per la seva viure
no hi ha perquè parlar, no cal dir
ni recordar, ni de fingir
puc seguir fins al final
a la meva manera.

jueves, 15 de diciembre de 2011

L'AMOR I EL CAPRITX



L'amor és pacient i dóna temps a la relació perquè creixi.
El capritx és impacient, imprudent, impulsiu i irraonable.
L'amor es controla a si mateix i desitja el millor per l'altre.
El caprici és obstinat i exigeix ​​que es facin les coses a la seva manera.
L'amor es centra en la persona i en el seu caràcter i no només en els seus trets exteriors.
El capritx es basa sobre expectatives i condicions idealistes, no reals i egoistes.
L'amor no pot separar-se d'Aquell que és amor. Per això va juntament amb la fe, a la qual dóna significat, i aquesta posa propòsit en l'amor.
El capritx s'enreda amb les sensacions del moment i amb freqüència allunya Déu.
L'amor s'edifica en l'acceptació de si mateix i suposa el millor en l'altre mitjançant una confiança implícita.
El capritx amb freqüència aquesta insegur de si mateix, el que li posa gelós i fa possessiu de l'altre. Això es manifesta en baralles constants.
L'amor es construeix sobre l'amistat. Si es trenca la relació, cada un queda millor per haver-se conegut.
El capritx té una base insegura, i deixa cicatrius i records dolorosos.
L'amor és veraç i es caracteritza per una comunicació sincera i honrada.
El capritx és fals, perquè tem compartir el seu veritable jo i ser rebutjat.
L'amor és fidel als valors personals, encara que arrisqui la terminacion de la relació.
El capritx pot cometre accions objectables per por a perdre l'altre.
L'amor suporta els alts i baixos de la vida, perquè sap que els sentiments i les circumstàncies no alteren el compromís d'estimar.
EL capritx crea nerviosisme en l'amistat.
L'amor millora la qualitat d'una persona.
El capritx i els seus traumes consumeixen l'energia, el que fa patir els estudis, el treball i l'amistat. Pateix la qualitat de la persona.
L'amor millora la confiança en si mateix.
El capritx tendeix a engendrar dependència i sentiments inadequats sobre si mateix.
L'amor creix amb el temps i perdura malgrat la separació.
El capritx s'afebleix amb el temps i la separació.

sábado, 10 de diciembre de 2011

Lamium purpureum "Ortiga morta o Porpra"




El va llepar porpra o ortiga vermella (Lamium purpureum) és una planta cosmopolita de la família de les labiades.
Planta anual. Sobre la seva tija quadrangular gairebé nu des de la base s'amunteguen en ordenada piràmide terminal les fulles i les flors; aquelles ovals, cordades, breument peciolades i crenuladas a la vora; aquestes en verticils gairebé amagats, amb calze acampanat i corol · la de poc més d'un centímetre mostrant clarament els seus dos llavis. l'inferior bífid.
    Nom comú castellà : Ortiga muerta.
    Distribució per províncies : Barcelona. Castelló. Girona. Lleida. Tarragona. València.
    Distribució general (Fitogeografia) :Eurosiberiana
    Època de floració : Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.
    Formes vitals : Teròfit.
    Hàbitat : Herbassars nitròfils una mica humits.
    Característiques : Herba anual, erecta i feblement pubescent. Fulls d’uns 2-3 cm, amb limbe ovat, poc més llarg que ample i marge regularment crenat-lobulat. La inflorescència és en 2-3 verticil•lastres amb bràctees peciolades i lliures entre si, les quals presenten normalment tons una mica púrpures. Les flors són de color púrpura i presenten el tub de la corol•la erecte i amb un anell basal de pèls a l’interior.
    FUENTES:

    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher
    Herbario de plantas silvestres de Larousse
    Las Flores de Parramon
    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary
    Guía de árboles comunes de WWF España
    Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.
    La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.
    La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.
    Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.
    Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.
    Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.
    Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

    WEBS:

    http://herbarivirtual.uib.es/
    http://www.floracatalana.net
    http://bolets.uib.es
    http://es.wikipedia.org/wiki/
    http://www.unavarra.es/servicio/herbario/
    http://www.anthos.es/
    http://waste.ideal.es/
    http://florademadrid.blogspot.com/
    http://www.bioscripts.net/
    http://www.asturnatura.com/index.php
    http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/
    http://www.floraiberica.es/

viernes, 9 de diciembre de 2011

Alleujament íntim


Us deixo aquí una d'aquesta meravellosa i delicada flor perquè d'alguna manera esmorteeixin la ràbia que em aquesta situació en què ens trobem, crec que estem vivint el adeu a la classe mitjana, encara que es vesteixi de crisi mundial.
la flor representa la bellesa de la família, de les persones, dels amics, del delicatsque són les relacions humanes i del fàcil que és destruir tant en tan poc temps, veiem i veurem encara que no ho sembli una mena de postguerra, economies familiars destruïdes, el petit comerç a punt de desaparèixer, etc ..... en fi, campi qui pugui, perquè va per llarg.

jueves, 8 de diciembre de 2011

Verbena Officinalis "Herba Barbera"



La berbena (Verbena officinalis) és una planta herbàcia perenne i vivaç de la família de les verbenàcies; prima, més o menys ramificada, que pot arribar al metre d'alçada. Té les tiges quadrangulars i les flors són petites i de color rosaci o lilaci, dipositades en espigues terminals. Les fulles són alternes i de contorn irregular (dentades). El seu fruit és una càpsula comprimida lateralment i rugosa que conté quatre llavors. La seva floració es produeix entre el mesos de juny i octubre.
Nomenclatura
Nom científic complet: Verbena officinalis L.
Família: Verbenaceae
Noms populars (català): Berbena, Herba berbera, Herba santa, Berbera, Barbera.
Etimologia: prové del llatí verb¯enam ‘verbena' planta de usos màgics i medicinals. Officinalis, també prové del llatí i és un qualificatiu que significa "de la farmàcia o botica", "de ús medicinal".
Ecologia
Distribució mundial: per quasi tota Europa (excepte Islàndia), Àsia i Àfrica septentrional. Molt comú a Espanya. Introduïda a Noruega, Suècia i Finlàndia.
Distribució al principat: estatge montà i contrades mediterrànies. Distribució pluriregional: Alacant, Barcelona, Lleida, Tarragona, València, Illes Balears, Girona i la província de Castelló.
Hàbitat: espècie comú en el la vorera dels camins, dics, terrenys erms, llocs humits, cunetes, llocs sorrencs, camps abandonats i regió litoral.
Descripció
Com que és una planta perenne, per la seva forma vital de Raunkjaer és un camèfit. Pot arribar a fer de 30 a 100 cm.
Òrgans vegetatius: tija subtil, recte, quadrangular, ramificada a la part alta, aspre a les arestes i sense pèl a la resta. Les fulles són aspres i es presenten oposades, les inferiors són oblongues peciolades, mentre que les superiors són més petites, estretes i una mica festonejades.
Òrgans reproductors:presenta una inflorescència espiciforme, en forma d'espiga. El periant té els sèpals units formant un calze amb cinc dents o lòbuls. Algunes vegades és irregular. Té una corol·la simpétala amb cinc lòbuls imbricats, sovint amb un tub prim i un limb eixamplat, menys sovint campanulat o bilabiat. El periant és de color malva-blauenc.L'androceu té els estams rarament isòmers amb els lòbuls de la corol·la, més sovint quatre i una mica didínams, algun cop dos, a vegades tots o alguns dels que falten estaminodials; filaments inserits al tub de la corol·la i alternats amb els lòbuls de la mateixa. Disc nectarífer al voltant del ovari poc desenvolupat o algunes vagades absent, tub de la corol·la nectarífer per dins en Avicenia. El gineceu normalment és de dos carpels units, inicialment amb l'ovari bilocular però de sobte es divideix en quatre càmeres uniloculades per intrusió de particions del nervi medi carpel·lar. El fruit és drupaci, té de dos a quatre pirenis, molt sovint separant-se en quatre núcules monosaminades, a vegades la càpsula té de dos a quatre valvades.
Farmacologia
Part utilitzada:s'utilitza la planta sencera dessecada, sobretot la flor i en menor importància l'arrel. El principi actiu de la berbena és un heteròsid anomenat berbenalòsid que té caràcter estimulant del sistema nerviós parasimpàtic i per hidròlisis produeix berbenalol, berbenalina, berbenanina i hastasòdid.
Composició química:la Berbena està composta per mucílags, glucòsids, olis essencials (llimonè, citrals, terpens, alcohols terpènics i geramiol), saponina, àcid silícic, àcid cafèic, tanins i principis amargs. També té derivats del fenilpropà com el berbascòsid, eucovòdis i martinòsids.
Usos medicinals:
*Sedant: estimula el sistema parasimpaticomimètic degut a l'heteròsid irioide berbenalol reduint la força i freqüència del bateg cardíac i estimulant el peristalisme intestinal. També té un cert efecte com analgèsic local. Per la seva activitat sedant s'utilitza per combatre l'insomni provocat per estats de nerviosisme que no permeten conciliar la son. Acaba amb les migranyes per la seva activitat antineuràlgica i sedant.
Astringent: els tanins frenen les diarrees i són hemostàtics locals afavorint la coagulació de les ferides.
Antiinflamatoria: els mucílags disminueixen les inflamacions a més d'unir una capacitat demulcent que relaxa, suavitza i protegeix la pell i les mucoses.
Antiespasmòdica: el berbenalol és un glucòsid amb efectes parasimpaticomimètics, antitèrmic, uterotònic i vasodilatador renal.
Malalties infeccioses: la berbena s'ha recomanat per la convalescència de malalties agudes.
Ginecologia: les infusions de berbena es recomanen per augmentar el volum de llet. Per evitar menstruacions doloroses i reumatisme.
Sistema digestiu: en grans quantitats, pot provocar el vòmit.
Hipnòtic: la berbena produeix una lleugera depressió del sistema nerviós central.
Antitusiu: els iridoides exerceixen un efecte calmant sobre la mucosa respiratòria inhibint el reflex de la tos.
Digestiu : s'ha comprovat que la berbena augmenta la producció de sucs gàstrics en els animals.
S'ha utilitzat pel tractament del nerviosisme, insomni, ansietat, esgotament físic, esgotament psíquic, tos improductiva, asma, bronquitis, refredat comú, dispèpsies, discinèsia biliar, oligúria, retenció urinària, edema, artritis, artràlgies, gota. També s'ha utilitzat per via tòpica pel tractament de estomatitis, laringitis, dermatitis, prurit, cremades.
Accions farmacològiques / propietats: la berbena té propietats galactogogas que s'han atribuït a la aucubina. S'han utilitzat extractes del fruit de la berbena per tractar las dismenorrea i estimular la lactància. La berbena té propietats parasimpàtiques dèbils, que provoquen una lleugera contracció uterina. S'ha descrit que la berbenalina té activitat estimulant uterina. S'ha descrit activitat simpàtica: la berbenalina a dosis baixes actua com agonista en les terminacions nervioses simpàtiques, mentre que les dosis elevades provoquen l'antagonisme. El berbascòsid actua com antihipertensiu i analgèsic. En ratolins s'ha descrit una dèbil acció laxant dels glusòdis iridoides.
S'ha comprovat que els heteròsids iridoideus (especialment el vebenalol) produeixen un efecte antiinflamatori, analgèsic local i lleugerament parasimpaticomètic, amb una acció sedant, espasmolítica, estimulant del peristaltisme intestinal i la diüresi, reductora de la freqüència i força del bateg cardíac. Degut a la presència de tanins té una certa acció astrigent. Els mucílags li confereixen una activitat demulcent i antiinflamatòria.
Toxicitat:Els extractes de berbena poden presentar una certa acció hipotiroïdal (disminueixen l'activitat de la glàndula tiroide) pel que poden bloquejar l'acció de determinades hormones. Està prohibit el seu ús en dones embarassades perquè el berbenalòsid (heteròsid irioideu que s'hidrolitza en berbenalol) pot causar un efecte uterotònic i dificultar les contraccions característiques del part.
Dosis elevades de berbenalina provoquen la paràlisi del Sistema Nerviós Central, la qual cosa causa l'aparició d'estupor i convulsions.
Observacions
Usos tradicionals:tradicionalment s'utilitzava pel guarniment, a l'antiga Roma trenaven els talls de berbenes fresques per col·locar-les com corones als caps dels missatgers i ambaixadors per donar-los una distinció especial.
Durant l'edat mitjana es va utilitzar en pòcimes i brevatges pels endevins i bruixes que facilitaven a aquells que creien en la seva capacitat afrodisíaca.
Dioscòrides la considerava una herba sagrada, ja que era una de les espècies més emprades en les cerimònies religioses.
Ús en l'alimentació:el Consell d'Europa classifica la berbena com font natural de condiments naturals (categoria N2). Aquesta categoria indica que la berbena pot afegir-se als aliments en petites quantitats.
Cultiu:Floreix entre juny i octubre. Aquesta planta es recol·lecta durant la seva època de floració ja que la part útil és la flor.
Legislació:Categoria legal: GSL

    Nom comú català : Barbera. Berbena. Herba barbera. Verbena.

    Nom comú castellà : Hierba sagrada. Verbena.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

    Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Pluriregional

    Època de floració : Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.

    Formes vitals : Hemicriptòfit.

    Hàbitat : Camps i vores de camins.

    Usos i propietats : Medicinal. Usos simbòlics.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Herba perenne, un poc pubescent, de creixement ascendent. La tija és quadrangular d’entrenusos llargs i nusos amb fulles oposades, les fulles caulinars normalment són dentades. Les espigues són laxes (fins 30 cm) reunides en inflorescències terminals de flors petites i liliàcies.

    FUENTES:


    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España

    Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

    La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

    La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

    Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

    Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

    Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

    Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.


    WEBS:


    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://www.floracatalana.net

    http://bolets.uib.es

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

    http://www.anthos.es/

    http://waste.ideal.es/

    http://florademadrid.blogspot.com/

    http://www.bioscripts.net/

    http://www.asturnatura.com/index.php

    http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

    http://www.floraiberica.es/

Medicago Arborea "Alfals arbori o Alfalfa silvestre"



Medicago arborea és una espècie de fabácea que creix espontàniament en moltes zones de l'Europa meridional, també es conrea per a ús farratger i com a planta ornamental.
Descripció
Planta perenne arbustiva que arriba fins als 2 m d'alçada. Les branques joves estan cobertes d'una pubescència blanquinosa.
Presenta fulles trifoliades amb folíols obovados, allargats, dentats en els seus extrems i de revers cerós.
La corol · la de les flors és de color groc ataronjat i s'agrupen en una inflorescència de raïms densos.
El fruit és un llegum amb forma espiral d'una sola espira que deixa un buit central.
Floreix de març a juny (a finals de tardor en els països més calorosos).
És una planta fixadora de nitrogen en el sòl gràcies a la seva relació simbiòtica amb el bacteri Sinorhizobium meliloti.
Distribució i hàbitat
Es distribueix per l'Europa meridional, és especial la conca mediterrània. Creix espontàniament a les Balears, Portugal i la França meridional. La hi troba en vores de camins o al costat de murs, en sòls pobres i calcaris.
Cultiu
Es propaga per llavor, plantada o esqueix. Es recomana, però, la sembra de planter i al cap d'un any repicar els plançons quan tenen prou força, posant-los en el terreny amb separacions de 1-2 m.
Precisa d'un clima càlid on no existeixi o siguin poc freqüents les gelades. En canvi, és molt resistent a la sequera, gràcies a les seves robustes i profundes arrels pot tolerar prolongats períodes d'altes temperatures sense pluja, encara que això pot implicar una important pèrdua de biomassa foliar. Aquestes característiques climàtiques les presenta el clima mediterrani semiàrid que es caracteritza per precipitacions entre els 200 i 400 mm, forta sequera estival i temperatures càlides que superen els 22 º C a l'estiu.
Necessita un substrat amb un pH alcalí (com el típic dels sòls de Mallorca). Pot créixer en sòls pedregosos i fins i tot rocosos, amb una petita porció de terra.
Interès i aprofitament farratger
Interès farratger:
La seva activitat vegetativa es concentra principalment a finals d'hivern ia la primavera encara que és capaç de mantenir-productiva durant bona part de l'any, exceptuant els períodes més secs estiu.
Formes d'aprofitament
Al segon any del seu establiment en sòl produeix ja farratge i pot començar a collir. L'aprofitament es pot fer podant les tiges joves o directament pel bestiar Ramon com les cabres. La producció farratgera, formada per fulles d'alt contingut proteic i per tiges poc lignificades, resulta una reserva d'aliment hivernal molt apreciada.
Varietats
No hi ha
Altres aprofitaments
A la resta de la Península es troba cultivada com a forma ornamental per les seves vistoses flors grogues. Una altra de les seves utilitats és la de plantar-la en horts i planters com tallavents, però el seu creixement és excessivament lent. Cal tenir present que les tiges encara joves arriben a lignificada amb rapidesa. La fusta és d'una extrema duresa i s'ha emprat, de vegades, en artesania pel seu bonic color fosc i la seva textura atapeïda, que un cop polida dóna una aparença notable brillant.

    Distribució per províncies : Illes Balears.

    Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-oriental

    Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Octubre. Novembre. Desembre.

    Formes vitals : Nanofaneròfit. Semicaducifoli.

    Hàbitat : Cultivada com a ornamental i farratgera.

    Característiques : Arbust molt ramificat que pot arribar a fer més de dos metres d'alçada, té fulles trifoliades com tots elsMedicago, i les branques joves cobertes per una pilositat blanquinosa. Les flors són de color groc or, i pot estar florit des de la tardor fins la primavera. Viu plantat a moltes possessions perquè antigament s'utilitzava com a farratge; també pot aparèixer subespontani a llocs una mica ruderals. S'assembla molt a Medicago citrina, però aquest té les flors de color llimona i els folíols més grans, a més només es troba a petits illots de Cabrera i Pitiüses.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher
Herbario de plantas silvestres de Larousse
Las Flores de Parramon
Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary
Guía de árboles comunes de WWF España
Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.
La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.
La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.
Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.
Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.
Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.
Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/
http://www.floracatalana.net
http://bolets.uib.es
http://es.wikipedia.org/wiki/
http://www.unavarra.es/servicio/herbario/
http://www.anthos.es/
http://waste.ideal.es/
http://florademadrid.blogspot.com/
http://www.bioscripts.net/
http://www.asturnatura.com/index.php
http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/
http://www.floraiberica.es/

Umbilicus Rupestris "Barretets o ombligo de Venus"




El melic de Venus (Umbilicus rupestris) és una espècie de planta fanerògames pertanyent a la família Crassulaceae.
Descripció
Planta suculenta, perenne, amb roseta de fulles arrodonides de llargs pecíols unides a la cara inferior de les fulles. Cabillas robust, erecte, de fins a 50 cm, amb fulles progressivament més petites, arronyonades, i una espiga prima de nombroses flors penjants amarilloverdosas, de vegades rosadoblanquecinas. Flors tubulars de fins a 1 cm, fusionades per sota i amb 5 lòbuls; sèpals ovats aguts. 6 carpelos, de llarg estil. Espècie molt variable. Floreix a la primavera i estiu.
Distribució i hàbitat
Europa mediterrània, Portugal, Irlanda, Gran Bretanya i Bulgària. Sobre roques, murs, riberes i arbres.

    Nom comú català : Barralets. Capellets de teulada o de paret. Caquell. Coques. Orella de monjo. Pepellides.

    Nom comú castellà : Escudetes. Ombligo de Venus. Oreja de abad. Sombrerillos. Vasillos.

    Distribució per províncies : Alacant. Girona. Illes Balears. Tarragona.

    Distribució per illes : Cabrera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

    Època de floració : Abril. Maig. Juny. Juliol.

    Formes vitals : Hemicriptòfit.

    Hàbitat : Parets, roques i teulades

    Usos i propietats : Medicinal.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Planta que viu a les escletxes de les roques i a les parets, es coneix perquè les fulles tenen un contorn arrodonit i el pecíol surt al centre del limbe, al menys a les fulles de la base. Tant les fulles com les tiges són carnoses, com passa a totes les crasulàcies; les fulles de la tija estan dentades. La inflorescència està coberta de flors en quasi tota la seva longitud i les flors estan en posició pèndula. Aquesta disposició de les flors i inflorescència permet diferenciar-la de l'altre espècie de Umbilicus que te les flors en posició horitzontal i cobreix només la part superior de la inflorescència.

    FUENTES:


    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España

    Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

    La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

    La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

    Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

    Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

    Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

    Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.


    WEBS:


    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://www.floracatalana.net

    http://bolets.uib.es

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

    http://www.anthos.es/

    http://waste.ideal.es/

    http://florademadrid.blogspot.com/

    http://www.bioscripts.net/

    http://www.asturnatura.com/index.php

    http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

    http://www.floraiberica.es/

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...