domingo, 27 de noviembre de 2011

Arisarum Vulgare "Rapa de Frare o frare cugot"



Arisarum vulgare Targ.Tozz., És una espècie fanerògama pertanyent a la família de les aràcies.
hàbitat
Podem trobar-la en terrenys herbosos i pedregosos, garrigues i boscos, principalment en llocs frescos, amb independència de l'altura, des del mar fins als cims més altes. Són corrents en camps d'ametllers i garrofers.
Descripció general
Herba vigorosa, originària d'Àsia i Europa. Es distingeix de la Aro (Arum italicum) per la forma de les fulles i la inflorescincia. Té el escapo tacat, la espata és petita i tancada en forma de caputxa, com les altres espècies del gènere Arisarum. Els fruits són verdosos i capsulars.
Floreix de desembre a març.
Principis actius i usos medicinals
Les parts útils són les fulles i el rizoma. Com components actius destaquen fècules, saponina i altres substàncies encara no ben determinades.
Les principals propietats són: laxant, diürètica, expectorant, afrodisíaca, vulneraria, cicatritzant, bronquítica. L'ús seria en forma de cataplasmes, combatent les ferides, nafres, tos, etc.
No és aconsellable fer ús intern d'aquesta planta, doncs posseeix una alta toxicitat.

    Nom comú català : Apagallums. Frare bec. Frare cugot. Gresolet. Llums. Rapa de frare.

    Nom comú castellà : Candilillos del diablo. Capuchinos. Dragontea menor. Frailillos.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Girona. Illes Balears. Lleida. València.

    Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-meridional

    Època de floració : Gener. Febrer. Març. Desembre.

    Formes vitals : Geòfit.

    Hàbitat : Es troba per tot, des de ran del mar fins als cims més alts. Terrenys herbosos i pedregosos garrigues i boscs principalment a llocs frescs.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : La rapa de frare és una de les plantes més corrents de les Illes, és molt fàcil de reconèixer per la seva inflorescència amb forma de frare de la que surt un nas ben visible. Viu per tot, però és molt corrent als camps d'ametllers i garrovers.

    FUENTES:


    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España

    Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

    La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

    La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

    Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

    Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

    Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

    Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.


    WEBS:


    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://www.floracatalana.net

    http://bolets.uib.es

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

    http://www.anthos.es/

    http://waste.ideal.es/

    http://florademadrid.blogspot.com/

    http://www.bioscripts.net/

    http://www.asturnatura.com/index.php

    http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

    http://www.floraiberica.es/



Clematis cirrhosa " Clematide o Vidalba"



El aján, vidriera, herba muermera, plomatges andalusos, enfiladissa andalusa, cua d'esquirol o vidalba de Virgínia (Clematis cirrhosa) és una espècie enfiladissa de la gènere de les clemátides. Es distribueix per tota la Mediterrània.
Habita en màquies, preferentment sobre matolls o bosquines de sòls argilosos o margosos.
Descripció
Arbust trepador perennifoli amb circells, de fins a 4 mo més d'alçada. Fulles reunides en fascicles, peciolades, molt variables en formes. Flors hermafrodites, en forma de campana, i penjants, solitàries o en grups de 2 o 3, amb olor de mel, grans, amb un llarg pedicel, el qual porta en la seva part final 2 bràctees soldades, 4 tèpals blanc-groguencs, vellosos per les seves cares externes, de 2,5 a 3,5 cm. Els fruits són aquenis, amb els estils llargs i plomosos.
Floreix a l'hivern i primavera.

    Nom comú català : Tombabarres. Tombadent. Vidalba.

    Nom comú castellà : Clemátide.

    Distribució per províncies : Illes Balears.

    Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-meridional

    Època de floració : Gener. Febrer. Octubre. Novembre. Desembre.

    Formes vitals : Faneròfit.

    Hàbitat : Murs, bardisses, i a ullastrars.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Aquesta és una liana que trobarem sovint a sobre de les parets seques, també damunt els arbusts de les garrigues seques de les illes. Floreix durant la tardor i l'hivern, al contrari que la Clematis flammula que floreix quasi a l'estiu. Les flors pengen com campanetes de color crema amb línies més fosques amb una suau pilositat per la part exterior.

    FUENTES:


    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España

    Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

    La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

    La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

    Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

    Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

    Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

    Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.


    WEBS:


    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://www.floracatalana.net

    http://bolets.uib.es

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

    http://www.anthos.es/

    http://waste.ideal.es/

    http://florademadrid.blogspot.com/

    http://www.bioscripts.net/

    http://www.asturnatura.com/index.php

    http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

    http://www.floraiberica.es/

Ecballium elaterium " Cobrombols amargs"



Ecballium elaterium
Cogombret del diable
Ecballium elaterium
El cohombrillo amarg, cogombre del diable o elaterio (Ecballium elaterium) és una planta medicinal herbàcia perenne de la família de les Cucurbitàcies, única espècie coneguda del gènere Ecballium.
De tiges reptants, fulles cordades en forma triangular, gruixudes i irregularment dentades, el revers és aspre pels seus durs pèls, desagradables al tacte però no espinosos. Flors groguenques, lleugerament acampanades, d'uns 2,5 cm de diàmetre i cinc pètals.
Per increment de la pressió hidrostàtica en el seu interior, expulsa les llavors amb força.
Fruit
Fruit ovoide, molt característic, de 4 a 5 cm de longitud, sostingut per un llarg peduncle que es va inflant a poc a poc fins que la pressió interior trenca el peduncle. Pel forat que aquest deixa, sortiran a pressió totes les llavors i el seu amarg suc, arribant a aconseguir una distància de fins a tres metres. Quan el fruit està madur, el més mínim frec provoca el seu esclat per la pressió hidrostàtica.
Basónimo
Sinonímia: Momordica elaterium L.
Nom vernacle
A Andalusia i Extremadura: verdelobo i / o berdelobo.
Castellà: alficoz, balsamina picant, calabacilla hedionda, cocombrillo salvatge, cogombrillo amarg, cogombre, cogombre amerch, cogombre silvestre, cohombrillo, cohombrillo amarg, cogombre, cogombre amarg, cohondrillo amarg, cojombrillo, herba del diable, meloncicos, meloncicos del diable, meloncillos del diable, meloncillos bojos, Momordica, pa de porc, cogombre, cogombret amarg, cogombre vora, cogombre del diable, cogombre boig, cogombres, cogombrets amargs, cogombrets del diable, pepinitos, cogombre amarg, cogombre vora, cogombre de llangardaix, cogombre de l' diable, cogombres, cogombres amargs, cogombres de llangardaix, cogombres locos4
Procedència: Europa mediterrània.
Usos
Tota la planta és tòxica ja que conté elaterina i cucurbitacina que són compostos molt tòxics d'acció purgant. Antigament els seus fruits van ser usats en medicina.

    Nom comú català : Cobrómbols amargs. Cogombre bord o salvatge. Cogombret. Esquitxadors. Esquitxagossos.

    Nom comú castellà : Cohombrillo amargo. Pepinillo del diablo.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

    Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

    Època de floració : Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.

    Formes vitals : Hemicriptòfit.

    Hàbitat : Vores de camins i camps.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Aquesta és una planta herbàcia ben coneguda pels seus fruits explosius. Una mena de cogombre que es desprèn violentament quan està madur i hi ha qualque vibració o contacte amb ell, el cogombre surt disparat cap a un cantó i les llavors cap a l'altre. La planta és reptant, té fulles gruxades més o menys triangulars i tota ella està plena de pèls rígids que li donen un tacte aspre i fins i tot desagradable. Hi ha peus mascles i peus femelles, naturalment només aquests últims formen fruits. Viu a prop de les hortes, vores de camins, lloc remoguts, etc.

    FUENTES:


    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España

    Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

    La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

    La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

    Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

    Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

    Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

    Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.


    WEBS:


    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://www.floracatalana.net

    http://bolets.uib.es

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

    http://www.anthos.es/

    http://waste.ideal.es/

    http://florademadrid.blogspot.com/

    http://www.bioscripts.net/

    http://www.asturnatura.com/index.php

    http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

    http://www.floraiberica.es/


martes, 22 de noviembre de 2011

Smilax aspera L. subsp. aspera ZARZAPARILLA "ARITJA"




    Per a la fruita també coneguda com "grosella", vegeu Ribes.

    «Zarzaparrilla» redirigeix ​​aquí. Per altres accepcions, vegeu Zarzaparrilla (desambiguació).

    Smilax aspera, arítjol o esbarzer morisca, és un arbust de la família de les Smilacáceas (antigament l'hi situava en una definició àmplia de les Liliàcies). És originària d'Àsia, Àfrica i Europa.

    Descripció


    És un arbust amb les tiges primes, volubles, d'un a dos metres de llarg i espinoses, fulles peciolades, alternes, aspres, amb molts nervis, cordades, i persistents, les flors de color groc-crema en raïms axil · lars, els fruits en forma de baies globoses com el pèsol i arrels i fibroses i gairebé cilíndriques utilitzades en medicines en medicaments sudorífics i depuratius. És comú en el continent americà ia Espanya.

    El fruit conté d'una a tres llavors. A la base del pecíol de cada fulla, hi ha dos circells. El fruit no s'utilitza, el que s'utilitza és la seva arrel.

    No s'ha de confondre amb la semblant nou negra (Tamus communis), els fruits són verinosos: S'enrosca en el sentit de les agulles del rellotge, el seu fruit conté 6 llavors, i no té circells.

    Distribució i hàbitat


    El seu origen és d'Àfrica, Àsia i Europa1 Es localitza sempre a les terres baixes en molts tipus de boscos, matolls i bardisses

    sos


    L'arítjol dóna nom a una beguda refrescant obtinguda de les arrels de la planta. Aquesta beguda ja molt antiga, i molt semblant al producte comercialitzat per Coca-Cola, és d'origen espanyol.

    Propietats


    Són utilitzades com a plantes medicinals, sobretot en els casos de reumatisme i les malalties de la pell (èczema, psoriasi), sinó també en els casos de grip, l'anorèxia o la gota. Té acció diürètica i diaforética, perquè afavoreix la circulació. Només les seves arrels s'utilitzen, i les baies, si realment no són tòxiques.

    La planta també s'utilitza com a tònic i per les seves propietats afrodisíaques a Mèxic i en l'Amazònia per augmentar la virilitat i el tractament dels trastorns de la menopausa. S'utilitza en el tractament de les malalties respiratòries i la sífilis.

    Els brots tendres es poden menjar en la manera com els espàrrecs.

    Zarzaparrilla també és coneguda per ser el plat favorit dels Barrufets. També es cultiva com a planta ornamental.

    Nom comú català : Aritja. Arítjol. Eura del diable. Matavelles.

    Nom comú castellà : Zarzaparrilla.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

    Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

    Època de floració : Agost. Setembre. Octubre. Novembre.

    Formes vitals : Faneròfit.

    Hàbitat : Enfilada per parets roques bardisses arbres i arbusts.

    Usos i propietats : Medicinal. Mobiliari, construcció i eines.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Liana coberta d'agullons, tant a les tiges com a les fulles. Les fulles tenen una forma que recorda a un cor, que potser més o menys ample o allargat en la punta, però sempre amb les orelles bassals arrodonides. Les flors formen umbel·les que pengen d'un peduncle. La subspècie típica es diferencia de la subsp. balearica en que aquesta quasi no té fulles i les tiges són molt gruixades, a més no forma lianes sinó mates espinoses. D'altre banda la subsp. altissima té fulles molt amples quasi més amples que llargues i sense espines. De totes maneres hi ha moltes formes de transició entre les tres subspècies. Floració de tardor.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher
Herbario de plantas silvestres de Larousse
Las Flores de Parramon
Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary
Guía de árboles comunes de WWF España
Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.
La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.
La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.
Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.
Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.
Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.
Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/
http://www.floracatalana.net
http://bolets.uib.es
http://es.wikipedia.org/wiki/
http://www.unavarra.es/servicio/herbario/
http://www.anthos.es/
http://waste.ideal.es/
http://florademadrid.blogspot.com/
http://www.bioscripts.net/
http://www.asturnatura.com/index.php
http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/
http://www.floraiberica.es/

sábado, 19 de noviembre de 2011

CASA VAMPIRA





Una nit més ens veiem pràctiques de fotos nocturnes, aquí us deixo la casa dels vampirs i la dama de la nit que la custòdia, encara segueixo pensant i em dóna repulsió, uffff .!!!!, no diguem del pòster dels penjats .
pd: magnifica sortida, sovint treball va donar als senyors del flaix, jajaajaja

domingo, 13 de noviembre de 2011

LYCOPERDON PERLATUM "PET DE LLOP"




Lycoperdon perlatum Pers.
Família : Lycoperdaceae
Género : Lycoperdon
Lycoperdon gemmatum Batsch Lycoperdon albidum Lycoperdon scrobiculatum Velen
Nombre común catalán : Bufa de bou. Bufa de jai. Bufa de jaia. Bufa de monja. Bufa del dimoni. Bufes. Esclatabufa piriforme. Fumoses. Pet de llop. Pets de moro.
Nombre conmún castellano : Bejín areolado. Cuesco de lobo.

Descripción : Carpóforos globulosos o en forma de pera, de 1 a 5 cm de diámetro y unos 6 cm de altura, de color blanco gris o blanco sucio cuando es adulto. En la superficie externa tiene una ornamentación formada por pequeñas perlas color crema, redondas o cónicas que caen en la madurez dejando una señal. La gleba es de color blanco que después se transforma en un polvo de color marrón que se escapa por el ostíolo situado en la parte superior. Las esporas son marrones en masa, redondas, lisas, de 3-4 micras.

Observaciones : Comestible sólo cuando es joven y la gleba es totalmente blanca.

Distribución por islas : Cabrera. Dragonera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

Hábitat : Alzinar. Pinares y otras coníferas.

Valor alimentario : Comestible

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher
Herbario de plantas silvestres de Larousse
Las Flores de Parramon
Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary
Guía de árboles comunes de WWF España
Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.
La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.
La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.
Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.
Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.
Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.
Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/
http://www.floracatalana.net
http://bolets.uib.es
http://es.wikipedia.org/wiki/
http://www.unavarra.es/servicio/herbario/
http://www.anthos.es/
http://waste.ideal.es/
http://florademadrid.blogspot.com/
http://www.bioscripts.net/
http://www.asturnatura.com/index.php
http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/
http://www.floraiberica.es/

Agaricus campestris "Xampinyó"



Sinònim : Psalliota campestris (L.: Fr.) Quél.

Nom comú català : Bolet. Pexigà. Xampinyó.

Nom comú castellà : Bola de nieve. Champiñón de prado. Champiñón silvestre. Pan de lobo.

Descripció : Xampinyó blanc, blanc brut, rosat o terrós, amb un capell al principi esfèric, que després s’estén tornant convex i finalment pla de 4 a 12 cm de diàmetre. La superfície és llisa al principi, però pot presentar algunes esquames amb el temps. Les làmines estan lliures, atapeïdes, rosades al principi per passar a color xocolata, pel color de les espores. El peu és curt, cilíndric i gruixat de 3 a 5 x 1 a 2 cm, de color blanc i un poc grogós a la base i provist d’un anell membranós blanc que es perd fàcilment. Les espores són de color terrós porpra, ovoïdals, de 7-8 x 4-5,5 micres.

Observacions : Freqüent a les Balears.

Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Hàbitat : Excrements. Pastures, pradells i jardins.

Valor alimentari : Comestible

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher
Herbario de plantas silvestres de Larousse
Las Flores de Parramon
Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary
Guía de árboles comunes de WWF España
Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.
La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.
La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.
Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.
Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.
Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.
Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/
http://www.floracatalana.net
http://bolets.uib.es
http://es.wikipedia.org/wiki/
http://www.unavarra.es/servicio/herbario/
http://www.anthos.es/
http://waste.ideal.es/
http://florademadrid.blogspot.com/
http://www.bioscripts.net/
http://www.asturnatura.com/index.php
http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/
http://www.floraiberica.es/

martes, 1 de noviembre de 2011

BELLIS SILVESTRIS "MARIETA"





    La bellorita o margarida silvestre (Bellis sylvestris) és una planta herbàcia nativa del centre i nord d'Europa, en aquesta zona és una de les més comuns de les nombroses plantes anomenades margarida.

    Descripció

    És una herba de petita altura, uns 15 cm en les millors condicions, té un rizoma rastrer, una roseta de fulles basals i fulles dentades i espatulades de 2 a 5 cm de llarg. És un Hemicriptòfit, tots els anys dóna lloc a una tija floral sense fulles, que produeix inflorescències discoïdals, de 2 a 3 cm de diàmetre i pètals blancs o grocs. El capítol aixecat sobre un llarg peduncle floral. Es diferencia fàcilment de la Bellis annua perquè no té fulles sobre la tija i les flors són clarament més grans, a més de ser perenne. Floreix a l'hivern.

    Habita en prats herbosos i ombrívols o zones forestals.

    nom comú

    Bellorita, chirivita, clavellines, consolda menor, margarida, margarida intermèdia, margarida mitjana, margarida menor, margarides de muntanya, maia, maia major.

    Nom comú català : Margalida. Margalideta. Margaridoia. Primavera.

    Nom comú castellà : Bellorita. Consuelda menor. Margarita.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.

    Distribució per illes : Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

    Època de floració : Gener. Novembre. Desembre.

    Formes vitals : Hemicriptòfit.

    Hàbitat : Prats herbosos i ombrívols. Zones forestals.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Aquesta margalida que floreix a l'hivern i que viu a les zones forestals, especialment als pinars, té una roseta de fulles bassals, i el capítol aixecat a sobre d'un llarg peduncle. Es diferencia fàcilment de Bellis annua perquè no té fulles a sobre de la tija i les flors són clarament més grans.

    FUENTES:

    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España


POTENTILLA HIRTA "FLOR DE LA GANA"


Potentilla recta és una espècie de planta herbàcia perenne de la família Rosaceae. Herba perenne molt pelosa, bastant robusta amb nombroses flors grogues en uaninflorescència laxa ramosa bastant Plan a la part superior .. Tiges floríferes erectesde 10-50 (-60) cm de longitud. Té les fulles alternes, digitades verdes palmades iamb 5-7 folíols de serrades a pinnatisectes. Flors disposades, en cimes laxes;sèpals ovat-triangulars, 5 pètals de 6-12 mm, de color groc, iguals o una mica més grans que els sèpals, estams i carpels molt nombrosos. Segments del calicle lineals.Fruit constituït per una caparró de aquenis. Floreix a la primavera i verano. hàbitat Prats de les zones montanas. Zones ermes. distribució Distribuïda per gran part d'Europa. Introduïda a Gran Bretanya, Bèlgica, Finlàndia, Holanda, Noruega i Suècia.

    Sinónimos : Potentilla verna L.

    Nombre común en catalán : Flor de la gana. Potentil.la vernal.

    Distribución por provincias : Barcelona. Castellón. Gerona. Lérida. Tarragona. Valencia.

    Distribución general : Eurosiberiana de gran área

    Época de floración : Marzo. Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre.

    Formas vitales : Hemicriptófito.

    Hábitat : Especie de amplia ecología: pastos meso-xeròfilos, matorrales claros, taludes de caminos, márgenes de cultivos, rellanos de roca, etc.

    Características : Hierba de base ligificada con estolones radicantes. Las hojas son palmaticompuestas con 5 folíolos dentados sólo en el ápice. Los tallos y sobre todo los pecíolos están cubiertos por largos pelos. Las flores se disponen en dicasios laxos y paucifloros. En su base hay un calículo más corto que el cáliz. Tanto este como la corola pueden ser tetrámeros o pentámeros. Los frutos son núculas rugosas que se agrupan formando una infructescencia.

    FUENTES:

    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

    Guía de árboles comunes de WWF España


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...