lunes, 31 de octubre de 2011

HELIOTROPIUM EUROPAEUM "HERBA BERRUGUERA"



La Verrucaria (Heliotropium europaeum) és una planta erecta, àmpliament ramosa, amb pèls grisencs, anual, fètida. Fulles ovades a el · líptiques, de base cuneada a arrodonida, peciolades. Flors blanques o liles, de 2-4 mm de diàmetre, sèpals lineal oblongs a estretament triangulars, estesos després de la floració; bràctees absents. Floreix de juny a octubre. Habita en terreny conreat, al costat de carreteres i roques a Europa. Manca a Europa del nord.

    Nombre común en catalán : Girasol. Herba berruguera. Malgirasol. Passerelles.

    Nombre común en castellano : Girasol. Heliotropo. Hierba verruguera. Verrucaria.

    Distribución por provincias : Barcelona. Gerona. Islas Baleares. Lérida. Tarragona. Valencia.

    Distribución por islas : Cabrera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

    Distribución general : Mediterránea

    Época de floración : Junio. Julio. Agosto. Setiempre. Octubre.

    Formas vitales : Terófito.

    Hábitat : Campos de cultivo.

    Categoria IUCN : Poco preocupante

    Características : Planta gris por la vellosidad que cubre las hojas y tallos. Se puede identificar por la inflorescencia con forma escorpioide de flores blancas y porque es abundante en los campos de cultivo y márgenes de caminos durante el verano. Es de las pocas plantas que puede florecer durante esta época del año.

    FUENTES:

    http://herbarivirtual.uib.es/

    http://es.wikipedia.org/wiki/

    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

    Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

    Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

    Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

    Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

    Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

BITUMINARIA BITUMINOSA "TREVOL PUDENT"


El trèvol pudent (Bituminaria bituminosa) és una espècie de la família de les fabàcies.
Descripció
Planta vivaç amb tija de 20-100 cm, més o menys pubescent, amb forta olor de betum. Fulles imparipinnades amb 3 folíols peciolados; folíols de formes molt variables i proveïts de pèls i glàndules. Inflorescència llargament pedunculada, amb cap densa. Corol · la blau-violeta, rarament porpra. Llegum ovoide, proveïda d'un bec.
Basónimo: Bituminaria bituminosa (L.) Stirton
Sinonímia:
Psoralea bituminosa L., Sp Pl 763 (1753)
Aspalthium bituminosum (L.) Fourr. in Ann. Soc Linn. Lió ser. Febrer 16: 365 (1868)
Psoralea bituminosa subv. lanceolata Rouy in Rouy & Foucaud, Fl France 5: 131 (1899)
Psoralea bituminosa subv. ovata Rouy in Rouy & Foucaud, Fl France 5: 131 (1899)
Psoralea bituminosa var. plomosa Rouy in Rouy & Foucaud, Fl France 5: 131 (1899)
Psoralea Palaestina Gouan, Ill. Observ. Bot. 51 (1773)
Psoralea plomosa Rchb., Fl Germ. Excurs. 869 (1832)
Psoralea pumila Sennen, in sched., Nom. nud.1
Nom vernacle
Castellà: Angeleta, angelot, cabruna, cecinegra, cejinegra, hedionda, herba betunera, herba cabrera, herba cabruna, herba dels grans, herba gitana, herba negra, herba pudenta, Higueruela, hiperuelo, ierba negra, la Pedrenca, pestosa, rude cabrum, Rudona, abocador, Tefla prou, trèvol bastard, trèvol de mala olor, herba cabruna, herba gitana, herba negra.1
Usos: Presenta diversos usos actuals i potencials: (i) Cultiu farratger, (ii) Fitoestabilización de sòls contaminats per metalls pesants o degradats, (iii) Síntesi de furanocumarinas (psoralé i angelicina), compostos d'ampli interès farmacèutic.
Curiositats: Fàcilment reconeixible pel característic olor de betum de les seves fulles.
Distribució i hàbitat
Gènere Bituminaria: Aquest representant del gènere Bituminaria apareix per tota la Conca Mediterrània, des de Canàries, Península Ibèrica i les Illes Balears. També en el Marroc no desèrtic.
A l'arxipèlag canari, es reconeixen dos taxons infraespecífics:
-B. bituminosa var. albomarginata: endèmica de Lanzarote i illots adjacents.
-B. bituminosa var. crassiuscula: endèmica dels cims del Teide.
Aquestes poblacions queden ben separades morfològicament de les restants canàries i peninsulars, que corresponen amb la varietat típica, B. bituminosa var. bituminosa.
Habita en matolls i formacions preforestales, preestépicas i estèpiques, des del nivell del mar fins a 2.000 msnm.

    Sinónimos : Psoralea bituminosa L.

    Nombre común en catalán : Cabrulla. Herba bruna. Herba cabruna. Trèvol pudent.

    Nombre común en castellano : Hierba cabrera. Hierba cabruna. Hierba gitana. Hiperuelo. Trébol bastardo. Trébol del mal olor.

    Distribución por provincias : Alicante. Barcelona. Gerona. Islas Baleares. Lérida. Tarragona. Valencia.

    Distribución por islas : Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

    Distribución general : Mediterránea

    Época de floración : Marzo. Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre. Octubre. Noviembre.

    Formas vitales : Hemicriptófito.

    Hábitat : Garrigas y bordes de campos y caminos.

    Usos y propiedades : Aromática.

    Categoria IUCN : Poco preocupante

    Características : Seguramente se trata de una de las leguminosas más fáciles de reconocer. Por un lado por sus flores azules, por otro por el olor inconfundible de la planta (oler un foliolo entre los dedos) a betún, por este motivo su nombre. La planta se levanta un metro más o menos del suelo. Es muy frecuente en los márgenes de caminos y carreteras, y en campos. Florece al final de la primavera.

    Fuentes:

    http://herbarivirtual.uib.es/cas-med/especie/4179.html

    http://es.wikipedia.org/wiki/Bituminaria_bituminosa

    Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

    Herbario de plantas silvestres de Larousse

    Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson
Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.
Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".
Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.
Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

domingo, 30 de octubre de 2011

PLANTAGO LOGAPUS "PEU DE LLEBRE"


El peu de llebre (Plantago lagopus) és una herbàcia de la família de les plantaginàcies.
caràcters
És semblant a Plantago lanceolata però més petita, i en general més peluda; bràctees peludes no glabras.Florece des de finals de l'hivern ia la primavera.
hàbitat
Guarets, erms, cunetes i plans sorrencs costaners.
distribució
A la Mediterràniales.

    Nombre común en catalán : Herba de cinc nirvis. Herba de cinc venes. Peu de llebre.

    Nombre común en castellano : Pie de liebre.

    Distribución por provincias : Alicante. Barcelona. Castellón. Gerona. Islas Baleares. Tarragona. Valencia.

    Distribución por islas : Cabrera. Dragonera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

    Distribución general : Mediterránea

    Época de floración : Marzo. Abril. Mayo. Junio.

    Formas vitales : Terófito.

    Hábitat : Márgenes de campos y caminos.

    Categoria IUCN : Poco preocupante

    Características : Esta especie es muy fácil de identificar por la espiga, porque está cubierta por una vellosidad sedosa que le proporciona un aspecto blanquecino bien diferente al de Plantago lanceolata, además tiene una forma ovalada en lugar de alargada como en éste último caso. Por otro lado, las hojas también tienen pelos, un tacto suave, y una forma que recuerda a la oreja de un conejo. Es una hierba anual. Florece al principio de la primavera.

    Fuentes:

    http://es.wikipedia.org/wiki/Plantago_lagopus

    http://herbarivirtual.uib.es/cas-med/especie/4078.html


PLANTAGO CORONOPUS "CERVINA o HERBA ESTRELLA"


L'herba estrella, Plantago Coronopus L. 1753, és una espècie de planta herbàcia natural d'Europa central i meridional on creix en terrenys incults propers al mar.
característiques
És una planta herbàcia amb l'arrel simple estreta i llarga amb raicillas. Les fulles mesuren de 2-20 cm de longitud i tenen nervaciones central i divisió prop de la base. Les flors es produeixen en espigues que apareixen al maig-juliol i són esveltes amb els sèpals alats. Les llavors són de color marró.
Mates de herba estrella.
propietats
S'utilitza la planta en decocció, xarop o extracte fluid per tractar els refredats, les bronquitis i l'asma.
En gargarismes alleuja les angines.
En col · liri està indicat per conjuntivitis i la inflamació de les parpel.

    Nombre común en catalán : Cervina.

    Distribución por provincias : Alicante. Barcelona. Castellón. Gerona. Islas Baleares. Tarragona. Valencia.

    Distribución por islas : Cabrera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

    Distribución general : Holoártica

    Época de floración : Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre. Octubre.

    Formas vitales : Hemicriptófito. Terófito.

    Hábitat : Suelos salobres. También en las comunidades terofíticas.

    Categoria IUCN : Poco preocupante

    Características : Pequeña planta con forma de roseta basal de hojas. Las hojas son muy polimórficas, normalmente pinnatipartidas o pinnatífidas (hasta 20 cm). Las inflorescencias son terminales con forma de espiga de flores muy pequeñas y compactas. Se puede confundir con P. bellardii de hojas más enteras con forma de punta de espada.

    Observaciones : Se han descrito muchas subespecies diferentes dentro de esta especie. Es imprescindible utilizar una clave de clasificación para profundizar más, e incluso así se trata de una identificación complexa.

    Fuentes:

    http://es.wikipedia.org/wiki/Plantago_coronopus

    http://herbarivirtual.uib.es/cas-ub/especie/4609.html


ALYSSUM MARITIMUM "CAPS BLANC o SALIVETES DEL BON JESUS"


Lobularia maritima (sense. Alyssum maritimum; nom comú Vern de mar o Alyssum del nom del gènere en què va estar anteriorment classificat), és una espècie pertanyent a la família de les brassicàcies.
Descripció
És una planta anual o perenne de curt període vegetatiu en climes càlids, que arriba de 10 a 30 cm d'alçada. Herba dèbilment lignificada a la base, de petites fulles linears i de color blanquinós perquè estan cobertes de pèls, d'1 a 4 cm de longitud i 3 a 5 mm d'amplada, ovals a lanceoladas, amb les vores sencers.
Desenvolupa una inflorescència amb nombroses i diminutes flors blanques o violetes (depenent de la varietat), amb quatre pètals, que cobreixen tota la planta. Les flors tenen una dolça fragància i es produeixen al llarg de tota l'estació de desenvolupament, o al llarg de tot l'any a les zones lliures de gelades hivernals. Les inflorescències es van allargant a mesura que les flors es van obrint i fecundant.
Els fruits madurs són molt característics perquè, després de la caiguda de les llavors, persisteix un replà de forma gairebé circular.
Existeixen nombrosos conreessis.
Distribució i hàbitat
Nativa de la regió Mediterrània i de la Macaronèsia (Illes Canàries, Açores).
Està àmpliament distribuïda, des de zones costaneres fins a mitja o alta muntanya, en la península ibèrica, es descriu en les zones altes de Sierra Nevada. Aquest últim aspecte es deu a l'afinitat pels marges de caminos.1 També es troba àmpliament naturalitzada al llarg de les regions temperades del món.

    Sinònims : Alyssum maritimum (L.) Lam.

    Nom comú català : Caps blancs. Morrisà bord. Salivetes del Bon Jesús. Sempreenflor.

    Nom comú castellà : Aliso de mar. Broqueletes de plata o de dama. Mastuerzo marítimo.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.

    Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

    Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Octubre. Novembre. Desembre.

    Formes vitals : Camèfit.

    Hàbitat : Terrenys vora la mar, tant rocosos com arenosos i voreres de camins

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Herba que està dèbilment lignificada a la base, té fulles lineals petites i de color glauc perquè són piloses. Desenvolupa una inflorescència amb moltes i petites flors blanques que cobreixen tota la planta. Són molt característics els fruits madurs, perquè quan es desprenen les valves i les llavors, queden a sobre de la tija unes membrenetes de forma arrodonida i translúcides. Les inflorescències es van allargant a mesura que les flors es van obrint i fecundant. Aquesta planta floreix preferentment durant l'hivern, però també la podem trobar en flor a altres èpoques del any.

    Fuentes:

    http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/especie/4111.html

    http://es.wikipedia.org/wiki/Lobularia_maritima


Adiantum capillus-veneris "FALGUEROLA"


Adiantum capillus-veneris (falzia de pou), sinònim: Adiantum pedantum L, és una espècie de falguera del gènere Adiantum.
Descripció
És un petit falguera vivaç que aconsegueix els 10-40 cm. d'alçada. Amb tija erecte i fronda finament pinnada amb pecíol negre.
Distribució i hàbitat
Té una distribució cosmopolita, és natiu de l'oest i sud d'Europa, Àfrica, Amèrica del Nord i Amèrica Central. Freqüent en murs, grutes i vores de rierols. Es conrea comunament com a planta ornamental.
Propietats
Principis actius
Àcid gàl · lic i tànnic, principis amargs, goma, traces d'oli essencial, abundants mucílags, flavonoides.1
Indicacions
És un excel · lent demulcente, amb efecte antiinflamatori, béquico, mucolític i expectorant.
Serveix com desintoxicant en casos d'etilisme, galactógeno, antifurfuráceo, segons autors diaforètiques. Astringent, emol · lient, diürètic, emmenagog.
Indicat per faringitis, bronquitis, refredats, asma. Cistitis, uretritis. En ús tòpic s'usa en: dermatitis, estomatitis, gingivitis, parodontopatías, vulvovaginitis, distròfia de la mucosa vulvovaginal.
Preparació, receptes
S'usen les sumitats aèries (frondes). Es recol · lecta al juny i juliol.
Infusió: una culleradeta de postres per tassa. Infondre durant 20-30 minuts. Prendre tres tasses al dia després dels àpats. Les frondes tenen sabor amarg i discret olor aromàtic.
Decocció al 2%: Preferiblement amb anís, menta o regalèssia, per millorar el sabor.
Altres usos
Com substitut del te. Des de la Grècia antiga es va usar per combatre la caiguda del cabell, triturat i barrejat amb oli o vinagre.
Denominació popular

Castellà: capil.lera, aranya, brenca, Brens, cabellera de Venus, cabell de Venus, cabells de Venus, capil, capilera, colantrillo, culandrillo, falzia, falzia de Montpeller, falzia de pou, coriandre de pou, curandrillo, diabòlica, falcija, falcilla, falsia, falsia, herba de les mal pàries, julivert vora, polytrico, rosada.

    Nom comú català : Adiant. Cap-pilera. Falguerola. Falzia.

    Nom comú castellà : Adianto. Cabello de Venus. Capilera. Culantrillo. Culantrillo de pozo. Falsía.

    Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

    Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

    Formes vitals : Hemicriptòfit.

    Hàbitat : Normalment a llocs humits (pous fonts parets un poc banyades etc.) on regalima aigua amb carbonat càlcic.

    Usos i propietats : Comestible o usos alimentaris.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Aquesta falguera es reconeix fàcilment per les seves pínnules amb forma més o menys de delta lobulats, amb esporangis als seus marges frontals. El raquis de la fulla és molt fosc. Viu a llocs ombrívols i humits, sovint als pous, fonts i degotissos.

    Fuentes:

    http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/especie/3996.html

    http://es.wikipedia.org/wiki/Adiantum_capillus-veneris


sábado, 29 de octubre de 2011

CALA MACARELLETA






DADES GEOGRÀFIQUES I FÍSIQUES:
Municipi: Ciutadella. Altres topònims: no se’n coneixen. Àrees urbanes associades: no n’hi ha. Accés: a peu des de l’estacionament associat a la platja de Macarella. Des de Ciutadella per la ronda Sud (RC-2) agafant el camí de Sant Joan de Missa. Orientació de la platja: sud-est.
Superfície de platja: 720 m2.
Llargada de platja: 40 m.
Amplada mitjana de la platja: 15 m.
Grau de saturació de la platja: alt, en plena temporada. Alta freqüentació d’embarcacions.
Geologia de l’entorn: plataforma carbonatada del Miocè superior, formada pel calcàries blanques.
Composició del sediment: d’origen carbonatat orgànic (+98%), amb alta proporció de gra fi i color blanc. Espai natural protegit: inclosa a l’Àrea Natural d’Especial Interès Me-14 i a la Xarxa Natura 2000.
SERVEIS DE PLATJA: Classificació platges CIM: platja de tipus C (natural amb sense accés rodat).
Distància a l’estacionament: a 700 m de l’aparcament privat i a 1.500 m de l’aparcament públic.
Servei de socorrisme: no n’hi ha.
Altres serveis: no n’hi ha.
ENTORN I PAISATGE
Macarelleta és una platja molt encaixada entre els penyals del barranc, que continuen mar endins. A més, els pins i la verdor de la vegetació sembla tombar cap a damunt la platja deixant un espai reduït però de gran bellesa. Conjuntament amb la platja veïna de Macarella, amb la qual comparteixen cala, formen una unitat paisatgística de primer ordre, i són un dels llocs més publicitats i visitats de Menorca.
Macarelleta, tot i les seves dimensions petites, encara manté algunes taques de vegetació i formes dunars originals, encara que, actualment, en franca regressió. Es tracta de morfologies ascendents en direcció cap a l’interior del pinar que constitueixen un exemple de dunes remuntants (Climbing dunes). El conjunt dóna lloc a un sistema dunar de mides majors al de la seva veïna Macarella. Malauradament, els lòbuls de creixement presenten fragmentació i erosió per la pràctica d’activitats no permeses i incompatibles amb la seva conservació, com és el pas amb vehicles.
Els penya-segats que envolten la cala de Macarella i Macarelleta són de gran bellesa . A més dels nombrosos entrants i sortints que dibuixen, presenten gran nombre de petites cavitats accessibles per la mar. Aquestes sinuositats tenen el seu origen en els processos de carstificació afavorit per l’aigua, que al seu pas va dissolent i erosionant la roca calcària i li dóna aquestes formes. Així mateix, hem de diferenciar alguns exemples relictes de formacions de dolines esfondrades que han afavorit la creació de cales i penyals associats.
PLANTES I VEGETACIÓ
Per les característiques de l’arenal comentades anteriorment, la flora dunar que podem trobar-hi és més important que a Macarella. Dins la platja són ben visibles plantes de primera línia com el trèvol de platja (Medicago marina), el lliri de platja (Pancratium maritimum), el carc marí (Eryngium maritimum), el trèvol mascle (Lotus cytisoides)o l’espinadella (Salsola kali).
Totes aquestes ocupen una franja d’arena ben estreta i ben prest es forma al seu darrere una massa boscosa de pins (Pinus halepensis) i sivines (Juniperus phoenicea) que deixen poc espai per al desenvolupament d’altres plantes. Tan sols aquelles més tolerants a l’ombra com el calabruix (Aetheorrhiza bulbosa) hi són freqüents. Però més cap a l’interior aquesta vegetació boscosa es torna a aclarir i de nou la vegetació d’arenal s’enriqueix amb espècies com Coronilla repanda, Fumana laevis, la sempreviva (Helichrysum stoechas) o l’endemisme herba de cotó (Thymelaea velutina). Sempre acompanyades d’una llarga llista de plantes de marina baixa com el xipell (Erica multiflora) o el romaní (Rosmarinus officinalis); aquestes últimes ens indiquen una fase més estabilitzada de l’arena, però encara amb un cert dinamisme.
ANIMALS
A la platja són freqüents les visites de les gavines camagrogues (Larus michahellis), que nidifiquen en els penya-segats de la cala. Encara que, potser, el tret més singular de Macarelleta és la fauna del bosc que hi ha just darrere la platja. D’aquesta manera, només caminant uns metres cap a l’interior podrem observar ocells típicament forestals, com per exemple el tord negre (Turdus merula).
DINS LA MAR
Aquesta petita cala té un fons divers, amb arena a la zona interior i central, roca als costats i posidònia a la part central exterior. La posidònia és una planta endèmica de la Mediterrània que forma praderies molt denses a Menorca i compleix importants funcions ecològiques i físiques: a més de tenir una elevada producció, és un lloc ideal per al refugi i el reclutament de peixos. A més, frena l’onatge i protegeix les platges de l’erosió, sobretot durant els temporals de tardor i hivern . Tot i trobar-se en regressió en alguns llocs, a Menorca és prou abundant i té bona salut. Al litoral rocós hi ha comunitats d’algues fotòfiles. Per exemple, hi és abundant Amphiroa rigida, alga vermella erecta i calcificada.
HISTÒRIA I SINGULARITATS
Per la seva aparença verge i la seva bellesa, la platja de Macarelleta durant molts anys ha estat molt utilitzada per acampada i bivac durant l’estiu. Malauradament, aquesta pràctica en elevades densitats, com era el cas, malmetia i deteriorava l’entorn. Aquestes pràctiques han estat força controlades els darrers anys.





Ver mapa más grande

lunes, 10 de octubre de 2011

CALA MACARELLA





DADES GEOGRÀFIQUES I FÍSIQUES:
Municipi: Ciutadella. Altres topònims: no se’n coneixen. Àrees urbanes associades: no n’hi ha. Accés: rodat; des de Ciutadella per la ronda Sud (RC-2) agafant el camí de Sant Joan de Missa. La platja té estacionament associat. Orientació de la platja: sud. Superfície de platja: 2.860 m2. Llargada de platja: 90 m. Amplada mitjana de la platja: 30 m. Grau de saturació de la platja: alt, en plena temporada. Alta freqüentació d’embarcacions.
Geologia de l’entorn: plataforma carbonatada del Miocè superior, formada pel calcàries blanques. Composició del sediment: d’origen carbonatat orgànic (+98%), amb alta proporció de gra fi i color blanc. Espai natural protegit: inclosa a l’Àrea Natural d’Especial Interès Me-14 i a la Xarxa Natura 2000.
SERVEIS DE PLATJA: Classificació platges CIM: platja de tipus B (natural amb accés rodat). Distància a l’estacionament: actualment disposa de dos estacionaments, un de privat a 400 m de la platja, i un de públic a 1.200 m. Servei de socorrisme: disposa de torre de vigilància i socorrisme. Altres serveis: servei de restauració.
ENTORN I PAISATGE
Paradigmàtica cala del migjorn de Menorca d’aigües blau turquesa, voltada d’alts penyals blancs i pinars verds que donen una preuada ombra a l’estiu. Tot el conjunt de la cala, amb la veïna Macarelleta, forma una unitat paisatgística de primer ordre i un dels llocs més freqüentats pels visitants de l’illa (vegeu foto adjacent). Tot i així, el grau de conservació paisatgístic és molt diferent entre la vista des de la cala, a la situació de darrere la platja, on diverses actuacions humanes han conduït a una certa artificialització de l’entorn.
Es tracta d’una cala força encaixada i que representa la sortida natural a la mar del barranc de Santa Anna. L’erosió torrencial sobre materials blans que en el seu dia va formar el barranc i la cala ha donat pas en l’actualitat a un petit torrent, el qual forma una bassa de desembocadura abans de la seva arribada a la platja. L’entorn a la cala presenta penyals verticals que assoleixen més de 30 metres. També s’hi poden trobar multitud de balmes i cavitats de naturalesa càrstica
La platja, de mida mitjana segons les magnituds habituals de Menorca, té un petit sistema dunar associat al fons de cala. Aquest presenta unes formes poc definides i sense morfologies d’alçada considerable. El seu estat de conservació és deficient a causa de les modificacions que ha sofert en temps passats i a la forta pressió que es dóna a la platja en els períodes estivals.
PLANTES I VEGETACIÓ
Actualment, a causa de diverses intervencions humanes, aquesta platja mostra una zona d’arena estable amb poques espècies arraconades a les voreres, on la freqüentació és menor. En general, es tracta de plantes nitròfiles i de cicle de vida anual: ravenissa de la mar (Cakile maritima), cent nusos de la mar (Polygonum maritimum) i espinadella (Salsola kali). D’altres més persistents com el carc marí (Eryngium maritimum) o el lliri de platja (Pancratium maritimum) hi són de manera molt testimonial

Cap a la part més interior, al límit amb la zona humida, hi apareixen, de manera preocupant, algunes espècies exòtiques amb un comportament invasor, especialment Paspalum vaginatum (una gramínia americana que forma una gespa densa i contínua que impedeix el desenvolupament de la majoria de plantes autòctones). Més endins de la zona humida ja apareixen les espècies habituals d’aquests indrets com el canyís (Phragmites australis) i els joncs (Juncus spp.).
ANIMALS
A les cavitats de les roques, tant dels penyals marins com del barranc, és freqüent la nidificació del colom salvatge (Columbus livia) i, fins i tot, de qualque falcó (Falco peregrinus). No obstant això, els animals més visibles són les gavines camagrogues (Larus michahellis). Darrere la platja , amb un poc de paciència i fora de l’època estival, es poden observar i sentir diversos tipus de petits ocells típics de les zones humides.
DINS LA MAR
Els elevats penya-segats que s’aixequen a banda i banda de la cala tenen continuació davall la mar i arriben fins a uns 3 o 4 metres de fondària, a partir d’on s’inicia un fons continu d’arena fina i blanca. Allà on s’acaba el penyal i comença el fons d’arena hi ha petites clapes de posidònia a cadascun dels costats de la cala. En algunes zones de la vorera s’hi acumulen blocs despresos dels penyals, on rd poden observar les típiques algues amants de la llum, com Halopteris scoparia, Dictyota dichotoma, Dictyopteris polypodioides i l’espècie introduïda Asparagopsis taxiformis. Aquesta última espècie és d’origen tropical i ja fa uns anys que va ser introduïda a les nostres aigües; es troba en fons rocosos entre 0 i 20 metres de fondària compartint hàbitat amb les algues típiques mediterrànies sense arribar-les a desplaçar. També s’hi veuen, sobretot a la primavera, algues verdes de la família de les ulvàcies, amb un to verd clar intens, que solen ser a prop de sortides d’aigua dolça. Al marge dret de la cala, on s’acaba l’arena per deixar pas al litoral rocós, s’hi solen veure pitjallides (Patella rustica).
HISTÒRIA I SINGULARITATS
En la seva configuració original, Macarella devia ser la típica cala del migjorn de Menorca, amb un petit arenal i al seu darrere una zona humida, també de poca extensió, alimentada per una font de cabdal constant al llarg de l’any. Però, com en altres casos, aquesta va canviar radicalment a causa de la intervenció humana. Les aigües de la font van ser canalitzades cap a la platja mitjançant un canal picat a la penya. D’aquesta manera s’aconseguia un control en l’extensió i la inundació de la zona humida, però la conseqüència negativa va ser que l’arenal de la platja perdé dinamisme i riquesa d’espècies.
Algunes balmes, des de fa molt de temps i després d’alguna obra de millora, van ser i són aprofitades de manera particular com a caseta de cap de setmana.





Ver mapa más grande

CROCUS CAMBESSEDSSI "SAFRÁ BALEAR"


    Crocus és un gènere de plantes bulbosas perennes pertanyent a la família Iridaceae. Amb més de 80 espècies, el gènere està àmpliament distribuït a Europa, el Nord d'Àfrica i Àsia.

    Són plantes perennes l'òrgan subterrani de reserva és un corm. Els corms de les diferents espècies varien molt en grandària i forma. Les túniques del corm, és a dir, les cobertes més externes del corm formades per les bases foliars expandides, també varien molt entre espècies. Així, hi ha espècies amb túniques papiráceas, fibroses o amb la textura de la closca d'un ou. A més, les espècies amb túniques fibroses poden tenir les fibres de les túniques disposades en forma paral.lela, o bé, reticulada. Els crocos són plantes petites, les flors no superen els 15 cm d'altura, encara que les fulles poden ser considerablement més llargues. Les fulles de totes les espècies presenten una característica estria blanca central que permet identificar fàcilment. Les flors presenten un perigonio acampanat compost de 6 tèpals distribuïts en dues sèries de tres. Els externs són freqüentment una mica més grans que els interns. Els tèpals estan units a la part inferior, formant un tub molt llarg, que emergeix des de terra. El color dels tèpals és bastant divers dins de la gamma del blanc, groc i porpra, amb moltíssims tons i combinacions dels colors bàsics. Les flors són actinomorfes i hermafrodites, tenen 3 estams i les anteres poden ser grogues, blanques o negres. El pol len pot ser de color blanc o groc. L'ovari és ínfer, trilocular, amb els lóculos pluriovulados. L'estil s'estén pel centre de la flor entre les anteres i es troba dividit en 3 o més branques. El tipus de ramificació de l'estil és una característica important per a distingir les diferents espècies. Moltes espècies tenen una deliciosa fragància a mel. La polinització en Crocus és entomòfila i la duen a terme abelles, vespes i papallones. L'ovari és subterrani i, a mesura que les llavors van madurant, és empès cap amunt per la tija que es va elongado. D'aquesta manera les llavors en desenvolupament queden protegides dels herbívors fins al moment en què es troben llistes per a la seva dispersió. Les llavors en general ja estan madures en el moment en què les fulles s'assequen. El fruit és una càpsula dehiscent per tres valves. Algunes espècies floreixen a la tardor, abans, conjuntament o després que emergeixen les fulles, altres floreixen a l'hivern i, finalment, altres ho fan a la primavera.



    Per ser tan variables en la seva època de floració i de colors tan brillants són molt apreciades en jardineria. Es coneixen més de cent espècies i subespècies de crocos, de les quals es conreen unes 30.

    El safrà, utilitzat en la cuina de molts països, són els estigmes secs de Crocus sativus, una espècie que floreix a la tardor.



    La taxonomia del gènere està basada en la presència o absència d'una espata basal, en les característiques de les túniques del corm i de les branques de l'estil.


      Nombre común en catalán : Safrà bord.

      Distribución por provincias : Islas Baleares.

      Distribución por islas : Mallorca. Menorca.

      Distribución general : Mediterránea (Balear)

      Endemismos : Islas Baleares

      Época de floración : Setiempre. Octubre. Noviembre. Diciembre.

      Formas vitales : Geófito.

      Hábitat : Costas rocosas. Zonas pedregosas y fisuras de rocas a altitudes superiores.

      Categoria IUCN : Poco preocupante

      Características : Esta especie se identifica fácilmente solo por sus hojas porque son muy largas y delgadas, de color verde muy oscuro y con una línea blanquecina de arriba abajo. Las flores salen a finales del otoño al mismo tiempo que crecen las hojas del año; estas flores, únicas para cada planta, son blancas pero surcadas por unas líneas violáceas en el lado exterior de los tépalos. Se trata de un endemismo de Mallorca y Menorca que vive preferentemente en las fisuras de las rocas de zonas litorales y de montaña.

      Estatus : Endémica.

domingo, 9 de octubre de 2011

MERENDERA FILIFOLIA "SAFRÁ BORD"




    Nom comú català : Safrà bord.

    Nom comú castellà : Cástamo.

    Distribució per províncies : Illes Balears.

    Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

    Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-occidental

    Època de floració : Octubre. Novembre. Desembre.

    Formes vitals : Geòfit.

    Hàbitat : Terrenys secs a garrigues i muntanyes. Comunitats terofítiques.

    Categoria IUCN : Poc preocupant

    Característiques : Quan està en flor (al principi de la tardor) no hi ha cap possibilitat de confondre aquesta planta amb una altra, perquè fa una gran flor rosada que surt directament del terra, a més normalment hi ha molt individus junts, de tal manera que es poden trobar autèntiques catifes de flors rosades. Pel contrari passada la floració és complicat diferenciar la roseta de fulles, molt primes, i pròpies d'aquesta espècie, d'altres plantes semblants que viuen als mateixos hàbitats (Scilla autumnalis, Narcisus serotinus, Romulea columnae, Allium spp. etc.). La fulla de Merendera filifoliaté una secció en forma de V a diferencia de totes les altres.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...