Rosmarinus officinalis "Romaní"

El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobre tot quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

Etimologia

"Rosmarinus" es creu que va ser format del llatí per "ros" que significa "rosada" i per "marinus", "marí", ja que el romer és una planta mediterrània. Però actualment, es decanten per una altra interpretació, segons la que "ros" vindria de la veu grega "rhops" que vol dir "matissar" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic".

"Officinalis" prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals es a causa de l'ús habitual que se'n feia i actualment se'n fa a les oficines de farmàcia.

Distribució geogràfica i hàbitat

La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.

Pel que fa a la Península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja en alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. Als Països Catalans té una distribució general i molt comú al Principat, però rara vers els Pirineus.

El romaní creix en tota roca, encara que prefereix el caducifoli. En trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, molt comú en ambients d'ametllers. Com que és una espècie termòfila, no resisteix gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes tant humides com seques.

[modifica]Descripció botànica

És un arbust perenne i octubre aromàtic d'un metre d'alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades en forma de ramificació simpòdica i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l'anvers i blanc tormentós al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites ,com a molt de 3'5 cm de longitud, amb l'àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedícelada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins principis d'estiu, encara que pot estar florida tot l'any. El calze és bilabiat (amb dos llavis) i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d'una sola peça, fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.

Fulles

Aquest no és l'únic romer silvestre de la península. Hi ha altres més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies d'Almeria y Granada com el Rosmarinus eriocalyx Jord. & Fourr que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, Nöe, amb les fulles de marge dentat.

A Menorca existeixen les següents variants: romaní mascle (Ciutadella) i romaní foraster (plantat en jardineria a tot Menorca). A més a més hi ha una varietat endèmica que creix torta i més planera, força rara a l'illa, el Rosmarinus officinalis var. palaui. A aquesta varietat se la denomina amb els noms vernaculars de "romaní femella" o "flor revenial".

Gastronomia

Guisat de conill amb una branqueta de romaní

El romaní o romer planta s'utilitza tot sovint a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d'aliments. La seva fragància, però, és forta i intensa. Cal, doncs, dosificar bé la quantitat i emprar-lo amb moderació, evitant així que el seu sabor sigui dominant en el plat en qüestió.

Les fulles del romaní, tant fresques com seques, són emprades com a espècia per aromatitzar carns i aus. És especialment apreciat com a condiment de la carn de be, car li dóna un gust especial.

També serveix per condimentar sopes, preparacions a base de verdures i salses per acompanyar la pasta.

Una branqueta de romer fresc aromatitza olis i vinagres, donant un toc diferent i agradable que combina bé amb alguns plats i amanides. També hi han cremes amb aroma de romer que serveixen com a acompanyants dels plats principals o postres.

A causa dels seus efectes antioxidants, el romer és utilitzat en la indústria dels embotits.

El nèctar de les seves flors és excel·lent, el període de florida és molt llarg i atreu molt les abelles. Al Baix Maestrat i Montsià és molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral..

la planta de romer té grans quantitats de ferro, calci i vitamina B6. El Consell d'Europa[2] la ha catalogat com recurs natural d'alimentació i la FDA la ha incorporat en qualitat de suplement dietari.

Farmacologia

Part utilitzada (droga)

S'utilitzen les fulles fresques o seques recollides durant o després de la floració del romaní, també s'aprofiten les flors per les seves virtuts farmacològiques.

Composició química

Olis essencials (1-2'5%): acetat de bornil (1-5%), alfa-pinè (12-25%), alfa-terpineol(12-24%), borneol (1-6%),càmfora (10-25%), camfè (5-10%), eucaliptol (20-50%). També limonè, beta-cariofilè i mircè.

Diterpens (més del 4'6%): carnosol, epirosmanol, isorosmasnol, rosmaridifenol, rosmariquinona.

Àcids triterpènics (2-4%): àcid oleanòlic, ursòlic i els seus 3-acetil-èsters.

Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic (2-3%): cafeic, clorogènic, neoclorogènic, rosmarínic.

Flavonoides: derivats del luteol i del epigenol com: cirsimarina, diosmina, hesperidina, homoplantiginina, fegopolina, nepetina, nepitrina.

Alcohols triterpènics: alfa i beta-aminirina, betulòsid.

Elements minerals.

[modifica]Propietats farmacològiques

La gran majoria estan relacionades amb l'activitat de l'oli essencial. S'ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant (sobretot gràcies al carnosol).

Antigament també es tractaven amb romer alguns trastorns nerviosos; els metges àrabs, a l'antiguitat, empraven el romer per a tornar la parla després d'un desmai.

L'administració per via oral, també presenta una activitat diürètica.

L'aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romer, inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic (amb un 40-60% d'eficàcia).

Aquest oli essencial ha demostrat in vitro activitat espasmolítica i anticonvulsionant.

Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l'activitat circulatòria, sobretot a les extremitats inferiors, essent un bon cicatritzant.

També ha estat demostrat el seu ús en el tractament de l'alopècia.

El fum del romaní serveix com a tractament per l'asma.

El romer es troba incorporat a les farmàcies d'Alemanya, Anglaterra, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Espanya, França, Mèxic, Països Catalans, Portugal, República Txeca i Suïssa, entre d'altres.

Efectes adversos i tòxics

Si no es menja una quantitat exagerada de la substància, no té cap efecte tòxic conegut.

[modifica]Interaccions medicamentoses i contraindicacions

Hauran d'abstenir-se de la ingesta de romer les dones embarassades, ja que s'ha observat que és un agent abortiu i encara que no s'ha pogut demostrar, es recomana que pels seus efectes estrogènics i al ser un aliment amb factors medicinals, que se n'eviti de menjar durant el període d'embaràs i lactància.

Els pacients epilèptics i diabètics tampoc n'haurien de menjar.

[modifica]Usos medicinals

La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús de la planta en els següents casos:

Dispèpsies.

Anorèxia.

Artritis.

Artràlgies

Els preparats medicinal són variats, tant en funcions com en les seves formes. Alguns exemples són:

DRYNK (flascó per 120 g.) : Protector capil·lar.

LUBROL ( flascó-goter per 120 g.) : Digestiu, colerètic, espasmolític.

SEQUALS “G” (flascó per 130 i 155 ml): Shampoo antiseborreic.

TISANA Nº1 (paquet per 100 g.): digestiu hepàtic.

La ingesta de romaní es pot fer per diferents mètodes:

Droga triturada per a infusions.

Droga en pols

Extractes secs

Altres preparacions de galènica per aplicacions internes i externes

Aquesta planta s'ha utilitzat tradicionalment en la medicina popular com a remei, entre d'altres, per al tractament de les cefalees i del vertigen; per disminuir les molèsties musculars i el mal d'esquena, així com la circulació deficient i per les lesions cutànies. També com a estimulant dels cabells i per l'eliminació de la caspa.

Igualment s'empra per millorar la respiració durant els constipats, la grip o la sinusitis, i per “despertar” la ment.

Història

Xiqueta amb decoracions de romer al Almabtrieb a Vorarlberg.

Originari de la conca del Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més historia, a causa de les seves propietats medicinals, gastronòmiques, i aromatitzants formant part de la vida dels pobles mediterranis.

A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.

Va ser introduït cap al Nord d'Europa a través dels Alps pels primers monjos cristians, sent molt popular als jardins monàstics de tot el continent

L'oli essencial va ser obtingut per destil·lació el primer cop al 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull.

Amb fulles de romaní mossegades i mesclades amb sal li varen curar els cabrers a don Quixot la ferida que li havia fet a l'orella el biscaí, a la primera part de la novel·la de Cervantes.

La nissaga Romaní, família fabricant de paper, procedent de terres gironines que s'establí a Capellades en la dècada de 1620, en el segle XVIII va afegir a la seva producció una filigrana amb el dibuix de la planta de romaní.[3]

Als Alps es celebra anualment el Almabtrieb, vella celebració ramadera en la que es commemora el pas del ramat als pasturatges de muntanya.

A Gran Bretanya, els 11 de novembre es fan corones amb romer per condecorar als ex-combatents de les dos guerres mundials.

Altres usos

A causa de la seva característica fragància, és utilitzat en perfumeria. L'"aigua d'Hongria"[4] té com a principal component el romer. El romer també serveix per aromatitzar l'aigua del bany.

La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer peces de llaüts i altres instruments musicals.

El romer sempre ha estat una planta molt utilitzada i per això trobem gran nombre de referències sobre la planta en molts d'escrits. Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans d'albirar terra, reben la seva olor”.

Segons Pius Font i Quer: “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l'exterior s'utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com per tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa.”[5]

Tradicionalment s'acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant.

Paisatgisme

Ús com a planta ornamental. Romaní a un jardí de Las Vegas, Nevada.

Actualment el romaní és una planta d'interès paisatgístic que es fa servir com a planta ornamental als jardins de les urbanitzacions i jardins. És una planta ideal quan hom vol un efecte de "flora local" del Mediterrani i hom vol estalviar aigua, car és una planta elegant, agraïda i molt resistent que requereix poca cura.

Les mates de romaní queden força bé entre roques, combinades amb altres plantes del Mediterrani i al peu dels murs dels xalets. Als estats del sud-oest dels Estats Units (Arizona, Califòrnia, Nevada) el romaní forma part del paisatgisme conegut com a "desert landscaping".

Llegendes i supersticions

Segons una antiga llegenda la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd. Llavors, l'arbust va florir donant petites flors blaves.

També hom diu que el romer creixerà durant trenta-tres anys, fins arribar a l'edat que Crist va ser sacrificat, i llavors morirà. Aquestes llegendes, li han aportat un aire místic i noble a la planta.

Ha estat una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com a símbol d'amor etern, els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona nupcial.

Nom comú català : Romaní. Romer.

Nom comú castellà : Romero.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Nanofaneròfit.

Hàbitat : Abundant des de vora la mar fins a les muntanyes. Llocs calcàris

Usos i propietats : Afrodisíaca. Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal. Perfumeria. Usos simbòlics.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : El romaní és una de les plantes mediterrànies més conegudes per la tradició dels seus usos culinaris i medicinals. Les fulles són lineals, dures i amb l'anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques. Pot florir tot l'any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altre al principi de la primavera. Basta ensumar-la per reconèixer-la, les fulles tenen una semblança a Cistus clusii, però ni la flor, ni el color de les fulles, ni sobretot els seus olors tenen res a veure.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/